El dia 21 d'abril dins dels actes de Sant Jordi, els alumnes de 3r d'ESO van participar en la lectura pública a la plaça Santa Anna de textos de Joan Maragall i Salvador Espriu.
Textos llegits:
ODA A ESPANYA--JOAN MARAGALL
Una oda acostuma a ser un poema destinat a lloar o alabar algú. Aquesta Oda a Espanya, però, transmet un missatge de dolor. Del port de Barcelona no han parat de sortir vaixells plens de soldadets joves i inexperts que no van a fer desfilades. Van a la guerra, a defensar l’honor d’una província, Cuba, que s’ha rebel·lat contra la mare Espanya. Això sí, amb l’ajuda de l’oncle Sam, els Estats Units. Què faran els nostres soldats amb sabates de cartró, sense armes ni experiència? Morir com mosques lluitant en batalles perdudes abans de començar. Ja ho diu l’havanera varen morir a coberta/varen morir al peu del canó…
Tant aquesta Oda a Espanya com el poema següent, Assaig de càntic al temple, han estat adaptats pel nostre professor per ajudar-nos a llegir poesia, sempre tan difícil d’interpretar.
Escolta, Espanya, la veu d’un fill
Que et parla en llengua no castellana;
Parlo en la llengua que m’ha donat
La terra aspra.
En ’questa llengua pocs t’han parlat;
En l’altra, massa.
Jo vull parlar-te molt altrament.
Per què vessar tanta sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang:
Vida pels d’ara i pels que vindran.
Vessada és morta.
Jo he vist els barcos marxar replens
Dels fills que duies a que morissin.
Somrients marxaven cap a l’atzar.
I tu cantaves vora del mar
Com una boja.
On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava.
Tot ho perderes: no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
Arrenca el plor de mare!
On ets, Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?Adéu, Espanya!
Una oda acostuma a ser un poema destinat a lloar o alabar algú. Aquesta Oda a Espanya, però, transmet un missatge de dolor. Del port de Barcelona no han parat de sortir vaixells plens de soldadets joves i inexperts que no van a fer desfilades. Van a la guerra, a defensar l’honor d’una província, Cuba, que s’ha rebel·lat contra la mare Espanya. Això sí, amb l’ajuda de l’oncle Sam, els Estats Units. Què faran els nostres soldats amb sabates de cartró, sense armes ni experiència? Morir com mosques lluitant en batalles perdudes abans de començar. Ja ho diu l’havanera varen morir a coberta/varen morir al peu del canó…
Tant aquesta Oda a Espanya com el poema següent, Assaig de càntic al temple, han estat adaptats pel nostre professor per ajudar-nos a llegir poesia, sempre tan difícil d’interpretar.
Escolta, Espanya, la veu d’un fill
Que et parla en llengua no castellana;
Parlo en la llengua que m’ha donat
La terra aspra.
En ’questa llengua pocs t’han parlat;
En l’altra, massa.
Jo vull parlar-te molt altrament.
Per què vessar tanta sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang:
Vida pels d’ara i pels que vindran.
Vessada és morta.
Jo he vist els barcos marxar replens
Dels fills que duies a que morissin.
Somrients marxaven cap a l’atzar.
I tu cantaves vora del mar
Com una boja.
On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava.
Tot ho perderes: no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
Arrenca el plor de mare!
On ets, Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?Adéu, Espanya!
SALVADOR ESPRIU
Salvador Espriu va ser poeta seriós per a una època grisa i trista. Hi ha hagut una guerra, novament, una guerra entre germans. Els que no han mort han hagut de marxar o de conformar-se amb una terra que no agrada a ningú. Un país, com diu en el poema que llegirem ara “covard”, “vell”, “salvatge”. Un poema que es converteix en un càntic per ser recitat en un temple.
Per contra, Joan Oliver va viure la mateixa època però es caracteritza per la ironia. Si el que veus no t’agrada, enriu-te’n. Per això fa una paròdia del poema d’Espriu i diu gairebé el mateix. Només que al revés. Per cert, un plagi és una còpia descarada. I es fa a la taverna, entre gerres de cervesa i tapes.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE/ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA
Oh, que cansat estic de la meva covarda,
Vella, tan salvatge terra,
I com m’agradaria d’allunyar-me’n
Nord enllà, on diuen que la gent és neta,
I noble, culta, rica, lliure,
Desvetllada i feliç.
Oh, que avingut estic amb la meva petita,
Esclava, poc sortosa terra,
I que poc que m’agradaria d’allunyar-me’n
Sud avall, on sembla que la gent és bruta,
I pobra, mandrosa, inculta, poc seriosa.
Aleshores al temple,
Els germans dirien criticant:
“L’home que marxa de casa seva
És com l’ocell que marxa del niu”,
Mentre jo, ja ben lluny, em riuria
De l’antiga saviesa
D’aquest meu àrid poble.
Aleshores a la taverna nova,
Els companys dirien fotent-se’n:
“S’ha de ser idiota
Per picar un ham sense esquer”,
Mentre jo, encara a prop,
Pensaria en tot el que té de bo
Aquest meu tossut poble.
Salvador Espriu va ser poeta seriós per a una època grisa i trista. Hi ha hagut una guerra, novament, una guerra entre germans. Els que no han mort han hagut de marxar o de conformar-se amb una terra que no agrada a ningú. Un país, com diu en el poema que llegirem ara “covard”, “vell”, “salvatge”. Un poema que es converteix en un càntic per ser recitat en un temple.
Per contra, Joan Oliver va viure la mateixa època però es caracteritza per la ironia. Si el que veus no t’agrada, enriu-te’n. Per això fa una paròdia del poema d’Espriu i diu gairebé el mateix. Només que al revés. Per cert, un plagi és una còpia descarada. I es fa a la taverna, entre gerres de cervesa i tapes.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE/ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA
Oh, que cansat estic de la meva covarda,
Vella, tan salvatge terra,
I com m’agradaria d’allunyar-me’n
Nord enllà, on diuen que la gent és neta,
I noble, culta, rica, lliure,
Desvetllada i feliç.
Oh, que avingut estic amb la meva petita,
Esclava, poc sortosa terra,
I que poc que m’agradaria d’allunyar-me’n
Sud avall, on sembla que la gent és bruta,
I pobra, mandrosa, inculta, poc seriosa.
Aleshores al temple,
Els germans dirien criticant:
“L’home que marxa de casa seva
És com l’ocell que marxa del niu”,
Mentre jo, ja ben lluny, em riuria
De l’antiga saviesa
D’aquest meu àrid poble.
Aleshores a la taverna nova,
Els companys dirien fotent-se’n:
“S’ha de ser idiota
Per picar un ham sense esquer”,
Mentre jo, encara a prop,
Pensaria en tot el que té de bo
Aquest meu tossut poble.
